03 MAR 2021

40 DIES PER LA VIDA: “QUIN ÉS EL PREU DE LA VIDA?”

A finals del segle XIX, la ciència moderna va descobrir el procés de la reproducció humana. Sabem des de llavors que la fertilització inicia una sèrie de reaccions químiques que finalit- zaran amb la combinació del material genètic de cadascuna de les cèl·lules. El resultat serà la creació d’un nou ésser humà, diferent dels seus progenitors, amb un ADN que el farà únic i irrepetible. Amb aquesta nova cèl·lula microscòpica comença un procés fascinant de desenvolupament que culminarà unes quantes setmanes més tard amb el naixement, quan el nadó tingui la capacitat i els recursos per a sobreviure fora del ventre matern. Mentre que l’origen de la vida biològica és una qüestió científica més o menys resolta, existeix un debat filosòfic actiu des de fa segles entorn al que significa ser “persona” i en quin moment se n’esdevé. Una de les postures més esteses diu que podem anomenar “persona” només als éssers humans que posseeixen un mínim de fa- cultats físiques i intel·lectuals. S’exclou d’aquesta categoria a individus que per motius de temporalitat o malaltia, bé encara no les han assolit o bé ja les han perdut. Molta gent creu que un embrió que ni pensa ni parla i ni tan sols té un cos completament format, no es pot considerar una persona, i que per tant, no pot gaudir dels mateixos drets. En canvi, la majoria de gent accepta que un nadó recent nascut és una persona, tot i que igual que el primer, li manquen encara moltes facultats pròpies de l’ésser humà. Malgrat això, tots veiem diferències evidents entre un embrió de pocs dies i un nadó i podem arribar a entendre aquesta postura. Llavors, en quin moment existeix aquest canvi substancial que converteix un ésser viu de l’espècie humana en persona? Si anem tirant enrere dia a dia, podríem identificar un instant en què la “persona” deixa de ser-ho per a convertir-se en un mer “cúmul de cèl·lules”? De la mateixa manera, encara que puguem arribar a pensar que una persona greument demenciada o en estat vegetal no mereix l’adjectiu de “persona” per haver perdut gairebé la totalitat de les facultats, el nostre instint moral veuria repugnant que se la tractés indignament, per exemple abusant-ne o fent-ne mofa. Avui trobem moralment inacceptables posicions en altres temps populars que afirmaven que certs tipus d’éssers humans no mereixien el qualificatiu de persona per raó de raça, sexe, condició social o ètnia. Penso que el qualificatiu de “persona” i la dignitat que se’n deriva no pot dependre de cap d’aquestes coses, sinó que és inherent a la vida humana durant la totalitat de la seva existència, des del primer moment i fins al seu últim alè. I sabent que la vida d’un ésser humà comença amb la fertilització, podem afirmar doncs que allí comença una nova persona, mereixedora de ser cuidada, protegida i sobretot estimada. Però per la manera tan peculiar com iniciem la nostra existència —amagats en les entranyes d’una dona— no podem mirar aquestes noves vides ni la problemàtica de l’avortament de forma asèptica. No podem deslligar-les de les històries i de les vides de les seves mares que tantes vegades estan en situacions vulnerables i són víctimes d’abús i de menyspreu. Dones que pateixen la mercantilització i l’explotació dels seus cossos, la precarietat econòmica i laboral, i la pressió d’una societat que menysprea la maternitat i només l’accepta quan es conforma a unes condicions inquietantment restrictives. Vivim en una societat que es vanta d’haver aconseguit la igualtat entre homes i dones, i és cert que en les últimes dècades s’han fet progressos extraordinaris que hem d’agrair i celebrar. Però penso que més que una equitat real s’ha aconseguit que les dones entrin i s’adaptin a un món dissenyat pels i per als homes, sense tenir en compte la seva naturalesa i necessitats. En lloc d’adaptar el món a les dones perquè se’l puguin fer seu, sense negar ni una molècula del que són, se’ns demana ser una còpia dels nostres companys masculins. En un món per als homes, amb trajectòries professionals dissenyades per a un prototip d’home que no s’implica en la cura de les seves famílies, no hi té lloc la maternitat — ni tampoc la paternitat—. Les causes que porten una dona a avortar son múltiples i complexes i crec que no es poden resumir en un eslògan. Però m’atreviria a dir que un factor decisiu és la manca de suport, sobretot a nivell personal, però també econòmic. Una manca que ve en primer lloc per part dels més propers i després per part de la resta de la societat. Quantes dones davant l’enorme repte de ser mares en un moment no planificat es troben soles, fins i tot abandonades. Em pregunto quantes d’elles potser desitjarien tirar endavant, però sense suport se’n veuen incapaces. Quantes es veuen empeses a avortar per les circumstàncies, amb gran dolor? I això no és la violència més brutal que es pot fer a una dona? Quan davant la perspectiva de ser mare se l’abandona i se li fa creure que la millor opció per a tothom és que acabi amb la vida del seu propi fill. Havent de carregar després ella sola amb les conseqüències físiques, psicològiques i morals d’aquest acte, que no són menyspreables. I davant de tot això, als cristians, què se’ns demana? No tinc una resposta definitiva, crec que se’ns demana ser i fer. Primer ser llum mostrant la bellesa de la creació, de la vida i de la maternitat. Com? Senzillament vivint-ho: celebrant la vida i la maternitat de les dones que ens envolten i acollint la vida, sigui com sigui, de cada persona que es creua en el nostre camí amb alegria i amor. Després, fer. Servir a Déu i als germans buscant honestament la veritat i el bé, es a dir, estimant-los de veritat, sense deixar-nos endur pel “bonisme”, disposats a sacrificar quan sigui necessari: temps, diners, i si cal, fins i tot, la reputació. I per on començar? A l’Escriptura Sant Joan diu que “el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu ” (1 Jn 4, 19), i jo m’atreveixo a afegir: qui no estima el seu germà que veu no pot estimar al germà que no veu. Comencem pels que veiem, els que tenim a prop, les noies i dones que ens envolten, les parelles que coneixem, i recolzem-los quan ho necessitin, perquè mai pensin que estan sols en aquesta aventura de la vida. Marta Recasens

Escribir un comentario

No se aceptan los comentarios ajenos al tema, sin sentido, repetidos o que contengan publicidad o spam. Tampoco comentarios insultantes, blasfemos o que inciten a la violencia, discriminación o a cualesquiera otros actos contrarios a la legislación española, así como aquéllos que contengan ataques o insultos a los otros comentaristas.